Jordi Solé Tura

Just abans de poder gaudir d’aquests dies de vacances, ens va arribar la notícia que el professor Jordi Solé Tura ja no era entre nosaltres. Es veritat, que l’Alzheimer feia molt de temps que se l’havia endut, però no però això deixa de consternat la desaparició d’un dels pares de democràcia espanyola moderna.

Antifranquista, a la renovació de l’esquerra, ponent de la constitució i l’estatut, membre actiu del PSUC i posteriorment del PSC. Regidor, Diputat, Senador, Ministre, professor universitari i, per sobre de tot, com ens recordava el president Montilla aquests dies mestre de vàries generacions.

Em quedo, sense dubte, amb les llàgrimes de Miquel Roca emeses per TV. Una abraçada ben forta a la seva neboda, la Montse Tura amb qui els socialistes castellarencs tenim una especial connexió.

SIDA al segle XXI v 1.0

El SIDA i la infecció pel VIH, va fer un tomb radical amb la aparició de la teràpia antiretroviral el que permeté que els pacients poguessin afrontar la malaltia i no morir, a pesar de pagar un preu molt alt en forma d’efectes secundaris.

Sense dubte aquest fet també va suposar un canvi pel que fa a les polítiques de prevenció del virus. A pesar del gravíssim cost físic i psicològic que té viure pendent dels fàrmacs durant molt de temps, el fet que infectar-te ja no fos una sentència a mort va provocar un relaxament en la presa de precaucions per part de la població i una revifada de les infeccions.

Les postures ultrareligioses i/o ultraconservadores tan sols tenen una solució, l’abstinència sexual i la monogàmia. La visió més progressista, però, entén que cadascú ha de viure la vida com vulgui, i la política ha de derivar en facilitar els medis i la informació per a la prevenció. Amb el temps, però, s’ha vist que cal anar més enllà, que no és suficient tenir una màquina expenedora de preservatius i explicar-ne l’ús, sinó que cal aprofundir en aspectes molt menys conductuals. En aquesta línia, un dels ajuntaments més progressistes del món i més sensibilitzats amb el tema, el de San Francisco, ha obert una campanya que vol ser més que una crida a la prevenció i al ús del preservatiu i incidir en el fet que davant el VIH també tenim les armes de la comunicació interpersonal, de la honestedat personal i de la responsabilitat amb un mateix i amb els altres. Es vital entendre, que un virus no entén de valors morals, i que per tant al estigmatitzar i relacionar un individu, un grup o un determinada pràctica amb el virus estem forjant una falsa sensació de seguretat que ens posa en perill. És allò tant típic de “[..]a mi això no em passarà”.

Qui vulgui conèixer la campanya pot entrar aquí.

Memòria per a molts anys....

Tot i que els seus 22 mesos van propiciar que estigués fent la migdiada, estic molt orgullós d’haver anat amb en Jan, a la inauguració de l’estàtua per la memòria històrica. No estic gens d’acord amb la gent que diu que hem d’oblidar i passar pàgina, si que hem de passar pàgina i tancar ferides, però mai hem d’oblidar el que va passar a Espanya el juliol de 1936, com al Berlín de 1933 o en tants altres escenaris. Està clar, que de bestiasses en una guerra en fan els dos bàndols, i a la guerra civil, fins i tot dins dels bàndols se’n van fer moltes de bestiasses, entre uns i altres. El que si queda clar, és que la repressió fou cosa d’uns i la patiren els altres. Però oblidar-nos d’aquests fets no ens serviria de res... al contrari ens posaria en perill de reviure’ls. Espero que en Jan visqui molts anys, si són tants com el seu besavi ens podem plantar a inicis del segle XXII, i almenys fins aleshores estic segur que algú explicarà que el seu besavi va lluitar en una guerra fratricida que millor que no es repeteixi.

La Dignitat de Catalunya

Tot i que no m’agrada posar text d’altres, crec que l’editorial dels 12 diaris catalans vers la futura sentència del Tribunal Constitucional, mereix la seva reproducció. Tenen tot el meu suport i m’adhereixo a la seva opinió.

La Dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
L’expectació és alta
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al•lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Carrer Alemanya

Dins el projecte de pressupostos participatius engegat per l'equip de govern, s'havia acordat amb els veïns de Plaça Europa de tallar el carrer Espanya per fer-la més gran, més habitable i humana. Per primera vegada a Castellar, s’engegava un projecte on els veïns eren els que decidien, dins un pressupost marcat, que volien fer. Tinc coneguts que van participar en el procés, i a pesar de la poca participació van acabar contents i convençuts. Una vegada es van començar les obres de remodelació de la Plaça Europa, però, diferents veïns van fer notar a l'alcalde i a l'equip de govern de les dificultats de trànsit que suposava haver d'anar a donar tota la volta a la ronda. Després d'estudiar-ho, l'equip de govern ha decidit que el carrer Alemanya, passi a ser de doble sentit i suposi menys inconvenients per a la comunitat i la ciutadania, complint així amb la promesa donada als veïns que si la primera opció pensada era poc eficient, es buscarien altres alternatives possibles. Pel que m’han comentat diferents veïns, la decisió els sembla força encertada i estan contents de veure com poden fer arribar les seves demandes als polítics.

30 anys d'Abraxas

Tot i que aquest és un blog polític, avui voldria fer incís d’una commemoració que no és directament política, tot i que com tot té un transfons i una anècdota en aquest sentit. Com molts de vosaltres ja sabeu la meva adolescència va transcórrer al barri de St. Martí de Barcelona. Una de les meves aficions fou el teatre i això em va permetre formar part de la branca juvenil d’Abraxas, la companyia de teatre del Foment Martinenc, el que dedueixo seria l’anàleg de l’Esbart Teatral a Castellar. Una de les moltes anècdotes que hi vaig viure fou durant un assaig d’una obra, Maria, pels volts de maig de 1995. Estàvem en plena campanya electoral de les eleccions municipals de 1995, i jo tenia 18 anys recent fets, i em trobava davant la primera possibilitat a exercir el dret a vot. Aquell dia, el candidat de CIU a l’ajuntament de Barcelona, Miquel Roca, va visitar el Foment i va voler parlar amb la colla de joves, trobant-se amb el “pesat” d’en Niñerola (que ja simpatitzava amb l’alcalde Maragall i amb les esquerres....) fent-li tot de preguntes, les quals reconec que eren punyents, fins i tot de forma excessiva. Tot i que aquell dia vaig acabar molest, amb els anys haig de reconèixer que se’n va sortir bé, tenint en compte que fins i tot li vaig preguntar coses com “de quina manera pensava suprimir la selectivitat (A la qual jo m’hi enfrontava pocs dies després)”... de totes maneres no em va convèncer i no vaig votar-lo.... i als seus correligionaris encara menys.

Més enllà de tot això, vaig passar una agradable vetllada retrobant-me amb la Mercè, L’Agustí, en David, en Jordi, la Nohemí i la Tània, i parlant de tot, sobretot de Teatre.

Tristor

Els que heu anat seguint el blog veureu, que normalment no m’agrada contestar ni parlar de les reaccions d’altres. Però després de llegir l’editorial de Forja de divendres, i veure que ha molestat a gent pròxima, gent que us asseguro que no es troba en l’òrbita socialista, m’he decidit a dir que opino. L’editorial de Forja de la setmana passada m’hauria pogut indignar, enrabiar, emmalaltir, desesperar etc. Però el que realment va aconseguir fou posar-me trist. Que alguns intentin trencar la convivència del poble (... i més barrejant temes tant sensibles com la cultura, la immigració i el nacionalisme) per buscar-ne rèdit polític, és trist. Estic convençut, que darrera d’aquestes paraules no hi ha cap grup polític i/o entitat de Castellar, sinó més aviat algú o alguns que tenen ganes de desgastar l’equip de govern socialista. I més a més, quan el que es demana en aquest editorial és que l’ajuntament no compleixi amb els requisits expressats per la llei alhora de fer la consulta independentista, ja que el grup municipal socialista al abstenir-se a la moció va demostrar que sense creure-la necessària, tampoc posava rodes a una moció que era prou escrupolosa en aquest sentit..