Xesco Boix i 4 llàgrimes

Ahir, quan de més mal humor estava vaig rebre un email d'aquells que t'alegren. Un vell amic em deia que havia trobat un vídeo on sortia jo, però que no em reconeixeria. El vídeo, era un recull de vídeos, imatges i cançons d’en Xesco Boix. Sentir-lo em va fer plorar…. 4 llàgrimes de melancolia, de records de temps passats, del pati del Petit Príncep, al barri d’Horta de Barcelona, on ell hi havia impartit classes i algun concert, i de cançons que sense dubte van marcar la meva infància i la meva família. El fatídic dia de la mort d’en Xesco la tinc guardada al cervell, l’impacte dels pares i la tristor que va embriagar la resta del dinar. Ara, em toca transmetre a en Jan, el que en Xesco em va ensenyar en forma de cançó.
.... I el record és la fotografia del Concert on de ben menut faig alguna entremaliadura mentre escoltava les seves cançons.

Viciar la Viquipèdia

La Viquipèdia és un projecte d’enciclopèdia virtual, del qual diumenge vinent farà 4 anys que en sóc editor i col•laborador. En aquests 4 anys he editat a la majoria de wikipedias, en diferents idiomes: O fent articles, sobretot en Català, i alguns en Castellà i Anglès o posant fotos pròpies (Per exemple, no us podeu perdre com la viquipèdia en rus parla de la Trobada de Puntaires de Castellar) a la resta de wikis. Per aquest motiu, no entenc i em fa mal l’article publicat al 7 dies Vallès sobre la mateixa. En ell, es parla de la Viquipèdia com si fos una competició entre llengües, on l’Espanyol amb un gran número d’hispanoparlants és la gran derrotada, mentre que el Català, en una vigorosa entrega de nacionalisme ranci (tan semblant al nacionalisme ranci espanyol!!!), ocupa un destacat lloc. Quina manera de viciar i estripar, un dels projectes democràtics més interessants del s.XXI. La Viquipèdia és un centre de coneixement, que s’alimenta de totes les llengües, les quals estan interconnectades, de manera que quan un article és en Català i en Rus, des de la wiki russa pots anar a l’article en Català. Per tant, quants més articles hi hagi en qualsevol dels idiomes millor, més possibilitats de que siguin traduïts a d’altres idiomes i coneguem més sobre el món que ens envolta, i més possibilitats de que algú pugui traduïr-lo al Català. Un exemple, l’entrada de Castellar del Vallès la va crear algú el 20 de març de 2004, algú la va traduir a l’Espanyol el 23 de juny de 2005 i a partir d’aquí s’ha anat expandint fins al punt que ara, la nostra vila té la seva entrada a la Viquipedia en 12 idiomes (Algunes d’elles molt minses, es veritat), entre ells l’Àrab, el basc, el rus i crec també l’ucraïnès. Si ningú no hagués fet la traducció a l’Espanyol, en aquest moment tindríem la nostra entradeta catalana, ningú podria conèixer sobre Castellar arreu del món a través de la Viquipèdia, però ens sentiríem orgullosos petonejant la senyera perquè la Viquipedia catalana tindria un article més que no tindria la versió espanyola, la qual amb una mica de sort encara baixaria més en el rànquing. Això si, contribuint encara més a la fractura digital de la humanitat. Déu meu, quina visió tant reduccionista del món, tinc la sensació, que un article així no el firmaria ni el Viquipedista més independentista.

Insistimos !!!!

Mentre uns remenen quin dia es va publicar una convocatòria al BOP,els treballadors del qual déu n’hi do la feina que tenen si han d’anar perfilant la data en que algú vol que es publiqui una cosa, altres segueixen treballant. Aquesta setmana, em consta que l’equip de govern ha treballat en dos temes, que de ben segur a alguns els semblarà poc i altres els semblarà servicials de determinades zones “sociates”, però que crec que ilustren el tarannà d’aquest govern. Per una banda, la creació del Consell Municipal dels Infantils serà un nou òrgan de participació ciutadana, on tots els infants del municipi hi poden prendre part, fent arribar les seves propostes al Consell mitjançant els representants de la seva escola o a través de les bústies que trobaran als mateixos centres escolars i a la pàgina web municipal. Per altre cantó, les 1s reunions dels pressupostos participatius ja han començat a funcionar i de ben segur aportaren una gran millora a la vila, com ho han estat les noves places de Can Carner i Plaça Europa…. Mal algunos les pese.

Laportisme

Si Jan Laporta hagués viscut al S.XVIII, a l’època del motí d’Esquilache, hauria estat feliç. “Todo para el pueblo pero sin el pueblo”, seria un lema fantàstic per a ell. No m’agrada. Sense dubte, ha estat el millor president del Barça, i als culers dogmàtics com jo ens ha fet feliços en més de 4 o 5 ocasions. Però no m’agrada. Diuen, alguns, que no es pot barrejar política i futbol, però no ens enganyem, des de el moment en que a l’esport es fan competicions on hi participen els estats estem fent política, i l’esport d’élite és política, i la política té a veure amb l’esport. Però, tot i així Laporta no m’agrada. Laporta mostra signes de gran egocentrisme, amb frases com “No sóc un màrtir, però si un líder”, i tot haver demostrat capacitat de gestió, també mostra signes de voler convertir la cadira de president de Generalitat amb el personalisme de l’època pujoliana, on criticar-lo era atacar Catalunya, de et criticar-lo ara ja és atacar el Barça i atacar Catalunya. Per això Laporta no m’agrada. Un altre element, algú que té al senyor com a assessor a Sala i Martí, l’estàndard de la dreta catalana que divisa amb despreci des d’un turó, tot el que fem el proletariat que no hem aconseguit ser professors a la University of Columbia, no m’agrada. Vaja, que Laporta no m’agrada.

Ja n’hi ha prou!!!!

95 € a uns estudiants per fer una obra de Lorca, CASH, una pastarada per l’himne del Badalona, CASH, em passo per la perruqueria, CASH .... Voleu dir que el Nuñez del Crackòvia no s’hauria de fer inspector de la SGAE. I és que l'SGAE ha perdut el nord. La filosofia de defensar la autoria d’una obra la trobo encertada, però quan això es converteix en un dogma referendat políticament per algunes deutes a un interès tant elevat, em sembla un furt. Per sort, canto fatal, fins i tot a la dutxa, i per tant mentre dura el plaer matinal de l’aigua calenta prefereixo pensar en altres coses. Almenys allà seguiré tenint intimitat i no vindrà cap inspector de la SGAE a dir-me que si canto, com ho senten en Jan i la Montse, em suposen un gravamen de molts €. Jo, personalment prefereixo seguir col·laborant amb plataforma com el Wiki Commons, el coneixament és per compartir, no per dividir.

Entrevista al Bdeblog

Una bona estona. Va ser una bona i agradable estona. Ja sabeu que el programa m’agrada i que el segueixo, per tant que em fessin l’entrevista va omplir aquell punt d’egocentrisme personal, que amb dosis petites (molt petites, quasi minses) pot ser beneficiós per la propia autoestima. És curiòs com pots arribar a reflexionar sobre el teu propi blog, és com fer una metacognició(¿?) de tu mateix. Qui la vulgui escoltar que cliqui aquí. Si algú la vol descarregar cliqueu aquí.

La Irenka i The first issue of the Berkeley Review of Education

Ja em disculpareu que per un moment deixi la política local, per parlar-vos de La Irenka. Més enllà de la bona amistat que ens uneix, i que com a psicòlegs i investigadors hem crescut junts, penso que l’Irenka és una de les persones que conec que veig clar que està en camí de fer realitat el seu somni. A l’estiu de 2006, en un acte de valentia va deixar la UAB i Barcelona, per empendre una aventura a la universitat de Berkeley, a més de 9.000 Km de casa. Se que l’experiència americana li està anant bé, però que sense dubte li ha costat grans dosis d’esforç i sacrifici.

Darrerament, en una de les converses que hem tingut, em va parlar d’un projecte que tenia per ser coeditora d’una revista científica d’Educació promoguda des de el departament on treballa. Avui, veig en el seu perfil del Facebook, que la revista ja ha nascut, i amb ella de coeditora. Sé, que alguns dels lectors del blog sou del ram de l’educació, pel que us pot interessar molt donar-li un cop d’ull...

No sé que de bó li depararà el futur, no sé si tornarà a Catalunya, i si torna segur que no serà per la aposta en joves investigadors d’aquest país, on tot s’ha dir cap govern, ni cap partit ha sabut o ha volgut apostar-hi, però estic convençut que en el cercle reduït de la psicologia, el seu nom sonarà. Tampoc sé que pensarà quan llegeixi aquest post, però vaja, a part de presumir d’amiga, tenia ganes d’expressar l’admiració per tot el que està aconseguint.... i que millor que fer-ho en un blog, quan fou ella qui m’ensenyà que era això dels blogs.