The Castellar Post

Jordi Solé Tura

2009-12-10T01:23:00.001+11:00

Just abans de poder gaudir d’aquests dies de vacances, ens va arribar la notícia que el professor Jordi Solé Tura ja no era entre nosaltres. Es veritat, que l’Alzheimer feia molt de temps que se l’havia endut, però no però això deixa de consternat la desaparició d’un dels pares de democràcia espanyola moderna.

Antifranquista, a la renovació de l’esquerra, ponent de la constitució i l’estatut, membre actiu del PSUC i posteriorment del PSC. Regidor, Diputat, Senador, Ministre, professor universitari i, per sobre de tot, com ens recordava el president Montilla aquests dies mestre de vàries generacions.

Em quedo, sense dubte, amb les llàgrimes de Miquel Roca emeses per TV. Una abraçada ben forta a la seva neboda, la Montse Tura amb qui els socialistes castellarencs tenim una especial connexió.

SIDA al segle XXI v 1.0

2009-12-01T06:51:00.003+11:00

El SIDA i la infecció pel VIH, va fer un tomb radical amb la aparició de la teràpia antiretroviral el que permeté que els pacients poguessin afrontar la malaltia i no morir, a pesar de pagar un preu molt alt en forma d’efectes secundaris.

Sense dubte aquest fet també va suposar un canvi pel que fa a les polítiques de prevenció del virus. A pesar del gravíssim cost físic i psicològic que té viure pendent dels fàrmacs durant molt de temps, el fet que infectar-te ja no fos una sentència a mort va provocar un relaxament en la presa de precaucions per part de la població i una revifada de les infeccions.

Les postures ultrareligioses i/o ultraconservadores tan sols tenen una solució, l’abstinència sexual i la monogàmia. La visió més progressista, però, entén que cadascú ha de viure la vida com vulgui, i la política ha de derivar en facilitar els medis i la informació per a la prevenció. Amb el temps, però, s’ha vist que cal anar més enllà, que no és suficient tenir una màquina expenedora de preservatius i explicar-ne l’ús, sinó que cal aprofundir en aspectes molt menys conductuals. En aquesta línia, un dels ajuntaments més progressistes del món i més sensibilitzats amb el tema, el de San Francisco, ha obert una campanya que vol ser més que una crida a la prevenció i al ús del preservatiu i incidir en el fet que davant el VIH també tenim les armes de la comunicació interpersonal, de la honestedat personal i de la responsabilitat amb un mateix i amb els altres. Es vital entendre, que un virus no entén de valors morals, i que per tant al estigmatitzar i relacionar un individu, un grup o un determinada pràctica amb el virus estem forjant una falsa sensació de seguretat que ens posa en perill. És allò tant típic de “[..]a mi això no em passarà”.

Qui vulgui conèixer la campanya pot entrar aquí.

Memòria per a molts anys....

2009-12-01T06:44:00.001+11:00

Tot i que els seus 22 mesos van propiciar que estigués fent la migdiada, estic molt orgullós d’haver anat amb en Jan, a la inauguració de l’estàtua per la memòria històrica. No estic gens d’acord amb la gent que diu que hem d’oblidar i passar pàgina, si que hem de passar pàgina i tancar ferides, però mai hem d’oblidar el que va passar a Espanya el juliol de 1936, com al Berlín de 1933 o en tants altres escenaris. Està clar, que de bestiasses en una guerra en fan els dos bàndols, i a la guerra civil, fins i tot dins dels bàndols se’n van fer moltes de bestiasses, entre uns i altres. El que si queda clar, és que la repressió fou cosa d’uns i la patiren els altres. Però oblidar-nos d’aquests fets no ens serviria de res... al contrari ens posaria en perill de reviure’ls. Espero que en Jan visqui molts anys, si són tants com el seu besavi ens podem plantar a inicis del segle XXII, i almenys fins aleshores estic segur que algú explicarà que el seu besavi va lluitar en una guerra fratricida que millor que no es repeteixi.

La Dignitat de Catalunya

2009-11-27T18:59:00.002+11:00

Tot i que no m’agrada posar text d’altres, crec que l’editorial dels 12 diaris catalans vers la futura sentència del Tribunal Constitucional, mereix la seva reproducció. Tenen tot el meu suport i m’adhereixo a la seva opinió.

La Dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
L’expectació és alta
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al•lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Carrer Alemanya

2009-11-26T08:35:00.002+11:00

Dins el projecte de pressupostos participatius engegat per l'equip de govern, s'havia acordat amb els veïns de Plaça Europa de tallar el carrer Espanya per fer-la més gran, més habitable i humana. Per primera vegada a Castellar, s’engegava un projecte on els veïns eren els que decidien, dins un pressupost marcat, que volien fer. Tinc coneguts que van participar en el procés, i a pesar de la poca participació van acabar contents i convençuts. Una vegada es van començar les obres de remodelació de la Plaça Europa, però, diferents veïns van fer notar a l'alcalde i a l'equip de govern de les dificultats de trànsit que suposava haver d'anar a donar tota la volta a la ronda. Després d'estudiar-ho, l'equip de govern ha decidit que el carrer Alemanya, passi a ser de doble sentit i suposi menys inconvenients per a la comunitat i la ciutadania, complint així amb la promesa donada als veïns que si la primera opció pensada era poc eficient, es buscarien altres alternatives possibles. Pel que m’han comentat diferents veïns, la decisió els sembla força encertada i estan contents de veure com poden fer arribar les seves demandes als polítics.

30 anys d'Abraxas

2009-11-23T21:35:00.001+11:00

Tot i que aquest és un blog polític, avui voldria fer incís d’una commemoració que no és directament política, tot i que com tot té un transfons i una anècdota en aquest sentit. Com molts de vosaltres ja sabeu la meva adolescència va transcórrer al barri de St. Martí de Barcelona. Una de les meves aficions fou el teatre i això em va permetre formar part de la branca juvenil d’Abraxas, la companyia de teatre del Foment Martinenc, el que dedueixo seria l’anàleg de l’Esbart Teatral a Castellar. Una de les moltes anècdotes que hi vaig viure fou durant un assaig d’una obra, Maria, pels volts de maig de 1995. Estàvem en plena campanya electoral de les eleccions municipals de 1995, i jo tenia 18 anys recent fets, i em trobava davant la primera possibilitat a exercir el dret a vot. Aquell dia, el candidat de CIU a l’ajuntament de Barcelona, Miquel Roca, va visitar el Foment i va voler parlar amb la colla de joves, trobant-se amb el “pesat” d’en Niñerola (que ja simpatitzava amb l’alcalde Maragall i amb les esquerres....) fent-li tot de preguntes, les quals reconec que eren punyents, fins i tot de forma excessiva. Tot i que aquell dia vaig acabar molest, amb els anys haig de reconèixer que se’n va sortir bé, tenint en compte que fins i tot li vaig preguntar coses com “de quina manera pensava suprimir la selectivitat (A la qual jo m’hi enfrontava pocs dies després)”... de totes maneres no em va convèncer i no vaig votar-lo.... i als seus correligionaris encara menys.

Més enllà de tot això, vaig passar una agradable vetllada retrobant-me amb la Mercè, L’Agustí, en David, en Jordi, la Nohemí i la Tània, i parlant de tot, sobretot de Teatre.

Tristor

2009-11-23T19:01:00.001+11:00

Els que heu anat seguint el blog veureu, que normalment no m’agrada contestar ni parlar de les reaccions d’altres. Però després de llegir l’editorial de Forja de divendres, i veure que ha molestat a gent pròxima, gent que us asseguro que no es troba en l’òrbita socialista, m’he decidit a dir que opino. L’editorial de Forja de la setmana passada m’hauria pogut indignar, enrabiar, emmalaltir, desesperar etc. Però el que realment va aconseguir fou posar-me trist. Que alguns intentin trencar la convivència del poble (... i més barrejant temes tant sensibles com la cultura, la immigració i el nacionalisme) per buscar-ne rèdit polític, és trist. Estic convençut, que darrera d’aquestes paraules no hi ha cap grup polític i/o entitat de Castellar, sinó més aviat algú o alguns que tenen ganes de desgastar l’equip de govern socialista. I més a més, quan el que es demana en aquest editorial és que l’ajuntament no compleixi amb els requisits expressats per la llei alhora de fer la consulta independentista, ja que el grup municipal socialista al abstenir-se a la moció va demostrar que sense creure-la necessària, tampoc posava rodes a una moció que era prou escrupolosa en aquest sentit..

Gràcies i benvinguda de nou

2009-11-18T18:14:00.004+11:00

Gràcies als companys i amics del B de blog per la B verda, la veritat es que tornar a estar connectat incita a un a dir moltes coses que tenia al calaix. Per altre banda, al B de blog d’ahir la Jessica Fillol ens va donar a conèixer un nou blog que de ben segur serà conegut al poble.

Castellarencs a difrutar del Viure a Castellar...estimar la vila.

Darwinisme

2009-11-16T09:16:00.008+11:00

Dissabte passat vaig a assistir a la inauguració de l’excel•lent exposició que sobre Darwin han preparat els diferents instituts de Castellar. A pesar de que el Darwinisme sembli una corrent més que acceptada, els seus detractors encara corren. Un gran exemple, és el del consell educatiu de Kansas, que va proclamar fa 4 o 5 anys que era obligatori explicar als nens d’aquest estat dels EUA tant la teoria evolucionista com la teoria creacionista (redefinida com teoria del ser intel•ligent). Aixó va provocar el naixement de la “flying spaghetti church” , que era aquella religió, de la qual ja us vaig parlar a l'estiu, creada per un professor universitari d’Oregon que assegura que tots venim d'una mena d'espagueti gegant, i que demanava al consell educatiu de Kansas que es repartís el temps d’estudi sobre evolució pels nens entre el Darwinisme, el creacionisme i la seva teoria, el pastafarisme (cliqueu aquí on trobareu com demostra els seus postulats seguint criteris que s’usarien des del Vaticà) ja que tenia tant dret a ser estudiada com el creacionisme, ja que totes dues es basen en dogmes de fe.
Un altre detractor, molt més vell i poc conegut, és l’etiqueta d’anís del mono. Aquesta empresa badalonina, fundada per un catòlic ortodox creacionista, va voler riure’s de Darwin fent una etiqueta d’un mono amb la seva cara, creant una de les begudes alcohòliques més famosos del país i una caricatura constant al darwinisme.
Personalment, de Darwin puc dir que m’he batut en una gran discussió en la seva defensa. Fou estudiant Psicologia, quan una companya de classe, que vestia hàbits i professava la religió catòlica (o sigui una monja...) va aixecar el braç a classe assegurant sobre la selecció natural que “ [...] li sabia molt greu que no s’expliqués la veritat, ja que allò era mentida i que tots provenim d’un ser superior”...... uns quants no varem poder evitar de polemitzar amb aquella afirmació. No vull ni pensar que deuria dir, aquesta companya de forta creences religioses quan uns mesos més tard estudiarem les teories de Freud sobre la sexualitat infantil.... Més enllà de tot, Darwin va trencar motllos sobre la biologia, però no ens oblidem que el que ell va observar, van ser conductes, i per tant, d’alguna manera, també va posar els ciments de la ciència de la conducta, que Wundt batejaria al laboratori Leipzig com a Psicologia, la meva professió. Per tant, gràcies Darwin per fer-ho possible.

Castellar city widget

2009-11-16T08:44:00.002+11:00

No, Widget no és un musical ni una pel·lícula. El Widget, que és un d’aquest anglicismes de nova incorporació que de ben segur en pocs dies tots tindrem incorporada al nostre vocabulari, és un tipus d’aplicació (els que en sabem d’aquests temes segur que poden aportar més informació) per a mòbils, que et permet entrar via xarxa a certa informació. L’equip de govern, seguint l’aposta que des de bon començament ja va fer per les TIC, ha volgut ser pioner en el seu ús i crear un Widget que a través d’una plataforma de mòbil et permet estar connecta’t a les principals informacions relacionades amb Castellar. Jo, ja l’he instal·lat i la veritat es que funciona prou bé. Probablement li falta cert desenvolupament i per part meva certa experiència en el seu ús, però sembla una eina molt interessant, especialment per a mi que aquests dies segueixo amb el meu particular Blackout cibernètic.

Núria Parlón

2009-11-16T08:39:00.003+11:00

Després de tot el que ha passat, que ha sigut quelcom molt trist per a tot el socialisme català, et desitjo molta sort en aquesta nova aventura, que de ben segur és més difícil del que tothom es pensa. De tot cor, Molta sort Núria a Sta. Coloma !!!!

Connexió

2009-11-16T08:21:00.007+11:00

Per fi!!!! Després de molts minuts perduts al meu cel·lular (com dirien a l'altre cantó de l'oceà) per fi torno a ser una persona, torno a estar connectat i puc tornar a esgrimir-me entre els mortals blocaires.

Sobre llei electoral...

2009-11-12T18:01:00.004+11:00

Doncs a mi m’agrada el sistema anglès però a doble volta. Més ben dit, una barreja del sistema americà, francès i anglès. O sigui primàries, que cada comptat o districte electoral té el seu diputat i es deu als seus electors, però amb una doble volta amb els dos candidats més votats. Per contra, no crec, al contrari que molta gent que les llistes obertes serveixin per augmentar la participació (probablement si en les primeres ocasions) però a la llarga suposarien un augment de la desafecció i de la abstenció i de les guerres fratricides intraintestines entre membres dels partits..... imagineu-vos les llistes a la Comunitat Autònoma de Madrid i/o a l’Ajuntament de la capital del regne. Aquí crec que Montilla l’encerta, les llistes obertes no han estat cap panacea allí on s’han instaurat i han suposat un mal de cap pels ciutadans que han hagut de ser membres de les meses. Ja sé que sempre parlo dels States, però realment allí la política es fa i es viu al dia a dia, entre la ciutadania, i no tenen llistes obertes sinó un sistema interessant que desgraciadament es torna obsolet en l’elecció del president.

Osti.... que paguin!!!

2009-11-05T00:15:00.004+11:00

Em sembla certament indignant una amenaça de vaga per part del món del futbol per haver de pagar més impostos. Per favor, però on anirem a parar !!!!! No és que em preocupi el fet d’estar un o varis caps de setmana sense futbol, que hi ha milions de coses per fer que a vegades aquesta addicció no et permet, però si em sembla aberrant un ús poc apropiat d'aquest dret per perdre uns quants milers d’euros mentre en guanyés molts més, especialment quan hi ha gent que viu amb un miler o menys.....

Blackout Period

2009-11-02T23:23:00.003+11:00

Com alguns ja sabreu, a casa hem fet un canvi de residència. Deixem el final de l’avinguda St.Esteve per marxar a la plaça Europa. Això suposa un trasbals de cap a peus. Segons la llista d’estressors més utilitzada pels col•legues de professió, la Social Readjustment Rating Scale, SRRS (Holmes i Rahe, 1967) es troba dins el top 20 dels fets vitals estressors, al nivell de tenir problemes laborals o canvis en les activitats socials (Es curiós veure com dins d’aquesta llista hi ha els Nadals!!!). Bé, doncs a part del meu estrès científicament justificat, les empreses de telefonia, amb tots els seus moviments indesxifrables m’han obsequiat amb un període d’1 mes (aprox) sense connexió a la xarxa.... un autèntic Blackout period en aquests temps que corren. Arghhh!!!!

East LA

2009-10-24T07:35:00.005+11:00

Avui, vull recomanar-vos un curt provinent de UCLA, la versió angelina de la University of California. A Berkeley vaig poder observar una terrible escena d’un veterà de guerra de no més de 30 anys, que orinat a sobre es discutia amb diferents transeünts. Un dels greus problemes dels veterans a EUA és que quan tornen de la guerra s’han de reincorporar a una vida que no té res a veure amb la que tenien. Les responsabilitats són diferents i la sensació de fracàs i frustració és enorme quan veuen que eren capaços de liderar escamots a Afganistan i incapaços de readaptar-se a la vida familiar. Sense dubte, és un fenomen psicològic que als EUA està creant fins i tot especialistes en aquest camp. El curt es diu “East LA”, on un veterà de guerra “latin” (Manny Montana) torna condecorat i es troba amb la seva dona (Sam Doumit) apunt de tenir un fill, el pare a la presó i amb problemes familiars i laborals.... i no sap gestionar-ho emocionalment (Fixeu-vos en la conducta no verbal). Aquí el teniu....

Rotonda B-124

2009-10-24T05:16:00.006+11:00

Una bona noticia, sense dubte, pels castellarencs. El DPTOP ha publicat que licita ja, les obres de la rotonda de la B-124 que ens ajudaran a millorar el trànsit d’aquesta carretera, que molts cops es converteix en un embut per a la nostra vila.

Més informació al pdf del DPTOP

De la reflexió a l’acció...

2009-10-22T16:58:00.002+11:00

Si dilluns us comentava que a l’executiva del partit estàvem debatent sobre la congelació d’impostos donades les circumstàncies actuals, ara ja us podem anunciar que aquesta reflexió conjunta amb l’Oscar Lomas i l’Ignasi Gimenez ha donat els seus fruits. Esperem que la proposta també agaradi a la resta de partits i que tiri endavant, especialment, en el sensible tema de la recollida d’escombraries.

Us deixo el cos principal de la nota de premsa que vem fer després de reunir-nos amb ells: “El motiu de la trobada, feta a petició de l’executiva socialista, fou la de transmetre a l’equip de govern una proposta de congelació impositiva per a l’any 2010 davant de les dificultats econòmiques que pateixen moltes famílies a causa de la crisi econòmica.
La proposta socialista es basa en tres grans eixos: la congelació dels tipus impositius, l’adopció de mesures que permetin dinamitzar l’economia i el comerç local i uns Pressupostos municipals centrats en mesures de caràcter social. “

Congelades d'esquerres....

2009-10-20T07:20:00.003+11:00

Una màxima que hem sentit moltes vegades, es que pujar els impostos és una mesura d’esquerres mentre que les dretes solen intentar disminuir-los al màxim. Un clar exemple d’aquesta política, ha estat l’era Bush als EUA o l’Aznarisme a Espanya. Però, la pregunta que probablement ens fem les persones que ens considerem d’esquerres, és si en l’actual conjetura econòmica augmentar la pressió fiscal és realment una política progressista. Fa dies, que amb els companys de l’executiva del PSC de Castellar, mantenim aquest debat i crec que ha estat força ric i interessant. Sense dubte, s’han de gravar les rendes altíssimes, aquelles amb molts zeros a l’esquerra i que Bush i Aznar (.... i Pujol) van potenciar i que han portat al daltabaix econòmic actual. Però són aquells impostos relacionats amb els serveis els que suposen una rica font de debat. Personalment, i després d’un llarg període de reflexió i a risc d’equivocar-me, crec que no és el millor moment per a que les classes baixes i mitges que no hem naufragat en aquesta crisi paguem el que han espatllat les dretes i els Madoff & Cia. i per tant, a la conclusió que arribo, es que a dia d’avui no incrementar els impostos no deixa de ser una política progressista.... encara que la teoria ens digui el contrari.

Desarmament

2009-10-16T17:08:00.002+11:00

Castellar s’adhereix a la setmana del desarmament. Sense dubte, i com no podia ser d’una altre manera, m’adhereixo a aquesta campanya i celebro que ho faci la meva vila. Desgraciadament, dins l’imaginari col•lectiu comú del ser humà, hem aprés que les nostres coses es defensen amb armes, ja des de l’època prehistòrica, fins i tot durant molt de temps s’ha cregut que drets tan imprescindibles com la llibertat també havien de passar per l’ús dels Kalashnikov .

Afganistan, Líban, Bòsnia-Herzegovina, etc.... massa vegades les institucions que presumiblement lluiten pel desarmament han d’usar les armes per salvaguardar vides, però sempre es queda desitjar que la ONU ja hagi dissenyat la seva última missió de pau.

D'Obama a Alonso

2009-10-09T21:32:00.002+11:00

A pesar de ser un gran pilot de F1, a Fernando Alonso li van donar el príncep d’Astúries sense haver ni tan sols guanyat el seu 1r mundial (tot i que ja pintava molt bé).... i no em va semblar correcte (Rafa Nadal ha necessitat 4 Roland Garros i El Tour de França una llarga història). Barack Obama, a més a més de ser un gran líder, avui ha estat premiat amb el Nobel de la Pau i penso el mateix que amb Alonso, que encara no ha aconseguit res a pesar de que pinta molt bé... esperem que com Alonso, també guanyi mundials.

Esbarjo per a gossos.... responsabilitat per a humans.

2009-10-08T18:19:00.002+11:00

Rodejat com he estat sempre d’animals, i especialment de gossos, m’alegro que el parc de Colobrers tingui una zona d’esbarjo per a gossos. L’administració ha complert, però ara ens toca als amos dels animals complir amb civisme amb la responsabilitat de tenir gossos i/o altres animals, i això comporta recollir excrements i assegurar-te que el teu animal no molesta a ningú i sinó el més lògic i normal es rebre una sanció.... no parlem ja de l’abandonament una autèntica tortura per l’animal i un perill pels humans que van en cotxe.

Deixa-ho Bé

2009-10-08T07:10:00.001+11:00

En les proppassades ordenances fiscals, es va aprovar que aquelles persones que uséssim la deixalleria un mínim de 10 ocasions rebríem un 20% de bonificació. Doncs bé, dit i fet, i ajudats pel imminent canvi de domicili ja hem aconseguit aquest mínim d’aportacions, que de fet hauríem aconseguit abans si no fos pel mal cap que tenim o si comptéssim les vegades que hem visitat els containers grocs, blaus i verds, però sense dubte és una aposta pel medi ambient, com ho han estat alguns projectes del FEIL..... i com deia aquell grup del Facebook que vem crear “A Castellar reciclem, i ens estalviem pasta”.

B de Blog

2009-10-06T17:18:00.005+11:00

Ben aviat començarà un nou programa a Ràdio Castellar que versarà sobre la blogsfera castellarenca. Des d’aquí em vull sumar donar la benvinguda als conductors del programa, i mostrar-los l’alta expectativa que em produeix un programa d’aquestes característiques.

Molta sort....

Plaça Jacint Verdaguer

2009-10-03T01:52:00.002+10:00

Fa pocs dies que han començat les obres de la plaça Jacint Verdaguer de Castellar. Aquesta plaça ha estat la imatge que he vist durant els darrers sis anys cada dia al llevar-me al matí, i he pogut anar observant com de mica en mica s’anava degradant, en part per l’oblit de l’anterior equip de govern d’aquesta zona del poble en part per la deixadesa dels propis veïns que no ens hem implicat prou i en part per l’ incivisme d’alguns.

De totes maneres, gràcies a la gestió del FEIL que està fent l’equip de govern ara li toca a aquesta plaça una rentada de cara. Es veritat que serà una maquillada ja que la subvenció atorgada no permet fer grans floritures, però també es veritat que el maquillatge l’hem anat a comprar junts els veïns amb l’administració local. M’explico. A pesar de les contínues, i “cansines”, queixes de la falta de participació que pesen sobre l’equip de govern, aquesta ha estat la 1ª vegada en la meva vida que un regidor (n’Aleix Canalís) ha muntat un reunió per explicar-nos a tots els veïns que farien i quines eren les nostres propostes….
I em consta que no som una excepció…..